Setmana 8 - Estudi

Les vacances comencen a estar oblidades i l'estiu no trigarà gaire en acabar, així que amb aquesta entrada donem per finalitzats els "deures".

L'estudi d'aquesta setmana un altre cop té un estil "bluesero" incloent-hi bends i vibrato. Es tracta d'un exemple d'estil "campanella" on les notes es distribueixen tant com és possible per les cordes de manera que poden solapar-se unes sobre les altres.

Setmana 8 - Creepy Campanella Blues.pdf
Setmana 8 - Creepy Campanella Blues.mp3

Pels qui va resultar d'interès la nota històrica de la setmana passada, a continuació teniu la resta de l'assaig:

Així com la comunitat afroamericana que va crear el blues va començar a allunyar-se del Sud per fugir de la seva existència miserable i les lleis de Jim Crow, la música de blues va evolucionar per reflectir les noves circumstàncies. Després de que milers de treballadors del camp afroamericans emigressin al nord cap a ciutats com Chicago i Detroit durant totes dues Guerres Mundials, molts van començar a veure el blues tradicional com un indesitjable recordatori dels dies humils de treball als camps, el que volien era escoltar una música que reflectís el seu nou entorn urbà. En resposta, artistes de blues emigrants com en Muddy Waters, que havia viscut i treballat en una plantació a Mississippi abans de seguir el ferrocarril cap a Chicago el 1943, van canviar les guitarres acústiques per elèctriques i van omplir el seu só amb bateria, harmònica i baix. Això va donar lloc a un só de blues electrificat amb un excitant ritme que portava la gent a la pista de ball, i apuntava el camí cap al rithm&blues i el rock&roll.

Als 1940 i començaments dels 1950, el blues electrificat va arribar al seu zenit en la ràdio, però va començar a trontollar a mida que els oients posaven la seva atenció en els sons frescos del rock&roll i el soul. Tant mateix a començaments dels 1960, bandes com The Rolling Stones van començar a interpretar versions de Muddy Waters i Howlin' Wolf, al Regne Unit, blancs aspirants a músics de blues van ajudar a ressuscitar el gènere. En aquest procés, van crear un rude rock&roll que obertament mostrava les seves influències de blues i promovia el treball dels seus idols, que aviat farien gires per Anglaterra per ser àmpliament aclamats. Encara que feliços per tornar a ser sol·licitats de nou com a concertistes, molts veterans del blues estaven amargament decebuts en veure com músics com Led Zeppelin es feien rics agafant el so dels artistes de blues afroamericans, molts dels quals tenien dificultats per sobreviure.

Avui, 100 anys després de que W.C. Handy el sentís per primera vegada, el blues no crida l'atenció com una vegada ho va fer, per molts joves oients, el blues tradicional -si no el blues contemporani- pot sonar tan estrany com ho va ser per Handy. Però si escolten atentament, descobriran una rica i potent historia de gent que va ajudar a construir els Estats Units i va crear un dels gèneres més influents de la música popular.

(De "What is the blues" un petit assaig que forma part del material al voltant de la sèrie "The Blues" de la cadena estatunidenca Public Broadcasting Service)