Píndola 1 - Acords triada

Aquest any un dels objectius es aprendre una mica d'harmonia, de manera que per començar veurem com construir els acords triada d'una tonalitat.

Al "foro del ukelele" està força ben explicat i amb un llenguatge planer, aquí teniu el link de l'index de lliçons i una compilació de les entrades del blog.

http://elforodelukelele.com/discussion/2813/curso-de-armonia-indice-de-lecciones/p1

No em puc estar de fer una petita aportació (espero que aclaridora i si més no curiosa) al respecte de la distància entre notes.
Parlem de distància en tons i semitons, per veure-ho gràficament, podem fer una representació de les freqüències de les notes de l'escala de Do i fent servir una escala logarítmica (no lineal) per l'eix vertical "voilà" resulta que tenim una escala on els esgraons entre Mi-Fa i entre Si-Do tenen la meitat d'alçada que entre la resta de les notes.

Per començar, pensem en l'escala de Do:

A partir de la mateixa, fem acords sobre cada nota a base d'afegir dues notes addicionals per terceres, és a dir, seguint l'escala agafem una primera nota, ens saltem la segona, agafem la tercera, ens saltem la quarta i agafem també la cinquena.
Amb això acabem de construir els acords tríada de la tonalitat de Do.

Tenim 4 cordes a l'ukelele, així que es repeteix alguna de les notes en dues cordes (en vermell) en la mateixa o diferent octava. Per aconseguir que els dits quedin en una posició propera al diapasó, movem alguna nota de l'acord (en verd) a octaves per sobre o per sota, en el que constitueixen inversions de l'acord.

D'aquesta manera els acords de la tonalitat de Do en la posició més habitual queden així:

Heu de tenir en compte que existeixen diverses formes del mateix acord donades per la posició de les notes al llarg del diapasó, aquí teniu un exemple amb posicions alternatives de l'acord de Fa:

Com a exercici dediqueu-vos a fer una roda improvisada amb els acords que hem construït abans en qualsevol ordre, sempre sona prou bé i això bé donat pel fet de mantenir-nos en la mateixa tonalitat.

Per entendre perquè se'ns complica la cosa amb els diferents tipus d'acords (majors, menors, disminuït) si al cap i a la fi els construïm de la mateixa manera hem de tornar a les distàncies entre notes:

Nota	Terceres	Distància a la tònica (tons)	Grau	Interval	Tipus d'acord	Acord
C	C	-	1	Tònica	Major	C
	E	2	3	Segona major
	G	3,5	5	Cinquena justa
D	D	-	1	Tònica	Menor	Dm
	F	1,5	b3	Segona menor
	A	3,5	5	Cinquena justa
E	E	-	1	Tònica	Menor	Em
	G	1,5	b3	Segona menor
	B	3,5	5	Cinquena justa
F	F	-	1	Tònica	Major	F
	A	2	3	Segona major
	C	3,5	5	Cinquena justa
G	G	-	1	Tònica	Major	G
	B	2	3	Segona major
	D	3,5	5	Cinquena justa
A	A	-	1	Tònica	Menor	Am
	C	1,5	b3	Segona menor
	E	3,5	5	Cinquena justa
B	B	-	1	Tònica	Disminuït	Bº Bdim
	D	1,5	b3	Segona menor
	F	3	b5	Cinquena disminuïda

Els principals acords son els graus I, IV i V (no us ve al cap el blues?). De fet podríem acompanyar infinitat de cançons només amb aquests tres acords. Per donar una mica més de color afegiu els graus II i IV.

D'una manera senzilla:

• El grau I es l'acord base d'una tonalitat, tracta de l'acord més estable i tota la resta tendeix en major o menor mida a moure's cap a ell, la seva funció es de tònica.
• El grau V es mou de manera molt definida cap a la tònica, la seqüència V-I es la de major força i té caràcter de conclusió, la funció es de dominant.
• El grau IV es mou cap a la tònica o la dominant amb igual força, la seva funció es de subdominant.
• El grau II es mou cap a la tònica o la dominant amb igual força, la seva funció es de subdominant
• El grau VI es mou cap al II o la dominant i té una certa funció de tònica.

Una prova molt fàcil:
Toqueu una seqüència C-F-C-F-C-F-C-F-C.

Ara toqueu C-F-C-F-C-F-C-F-G7-C. Si us atureu i proveu sense el Do del final, es com quedar-se amb l'aire agafat i sense respirar, cal aquest Sol7-Do per "tancar" la seqüència.

Bé, crec que ja n'hi ha prou per avui però no us preocupeu que n'hi haurà més. Agafeu l'uke, memoritzeu les formes dels acords i doneu-los unes quantes voltes a veure que surt.

T'agrada el Blues?

Comença una nova temporada de l'Orquestra d'Ukeleles, i mentre entrem en matèria feu una ullada a aquest programa d'iCat Ràdio que s'emet per internet a iCat.cat i per la TDT.

"El cantautor Quico Pi de la Serra dedica una hora setmanal a regalar-nos les grans cançons del món del blues amb els intèrprets més populars i també amb els menys coneguts. Si ets amant del gènere, no et descuidis de passar per la secció "Vídeos" del programa, on el bluesman barceloní toca un tema en directe en exclusiva per als oients."

 http://www.ccma.cat/catradio/tagrada-el-blues/programa/

Als podcast del programa trobareu un munt de bona música, entre la qual alguna peça del propi Quico. A continuació teniu un bon exemple amb el "Gatet Blues":

Setmana 8 - Estudi

Les vacances comencen a estar oblidades i l'estiu no trigarà gaire en acabar, així que amb aquesta entrada donem per finalitzats els "deures".

L'estudi d'aquesta setmana un altre cop té un estil "bluesero" incloent-hi bends i vibrato. Es tracta d'un exemple d'estil "campanella" on les notes es distribueixen tant com és possible per les cordes de manera que poden solapar-se unes sobre les altres.

Setmana 8 - Creepy Campanella Blues.pdf
Setmana 8 - Creepy Campanella Blues.mp3

Pels qui va resultar d'interès la nota històrica de la setmana passada, a continuació teniu la resta de l'assaig:

Així com la comunitat afroamericana que va crear el blues va començar a allunyar-se del Sud per fugir de la seva existència miserable i les lleis de Jim Crow, la música de blues va evolucionar per reflectir les noves circumstàncies. Després de que milers de treballadors del camp afroamericans emigressin al nord cap a ciutats com Chicago i Detroit durant totes dues Guerres Mundials, molts van començar a veure el blues tradicional com un indesitjable recordatori dels dies humils de treball als camps, el que volien era escoltar una música que reflectís el seu nou entorn urbà. En resposta, artistes de blues emigrants com en Muddy Waters, que havia viscut i treballat en una plantació a Mississippi abans de seguir el ferrocarril cap a Chicago el 1943, van canviar les guitarres acústiques per elèctriques i van omplir el seu só amb bateria, harmònica i baix. Això va donar lloc a un só de blues electrificat amb un excitant ritme que portava la gent a la pista de ball, i apuntava el camí cap al rithm&blues i el rock&roll.

Als 1940 i començaments dels 1950, el blues electrificat va arribar al seu zenit en la ràdio, però va començar a trontollar a mida que els oients posaven la seva atenció en els sons frescos del rock&roll i el soul. Tant mateix a començaments dels 1960, bandes com The Rolling Stones van començar a interpretar versions de Muddy Waters i Howlin' Wolf, al Regne Unit, blancs aspirants a músics de blues van ajudar a ressuscitar el gènere. En aquest procés, van crear un rude rock&roll que obertament mostrava les seves influències de blues i promovia el treball dels seus idols, que aviat farien gires per Anglaterra per ser àmpliament aclamats. Encara que feliços per tornar a ser sol·licitats de nou com a concertistes, molts veterans del blues estaven amargament decebuts en veure com músics com Led Zeppelin es feien rics agafant el so dels artistes de blues afroamericans, molts dels quals tenien dificultats per sobreviure.

Avui, 100 anys després de que W.C. Handy el sentís per primera vegada, el blues no crida l'atenció com una vegada ho va fer, per molts joves oients, el blues tradicional -si no el blues contemporani- pot sonar tan estrany com ho va ser per Handy. Però si escolten atentament, descobriran una rica i potent historia de gent que va ajudar a construir els Estats Units i va crear un dels gèneres més influents de la música popular.

(De "What is the blues" un petit assaig que forma part del material al voltant de la sèrie "The Blues" de la cadena estatunidenca Public Broadcasting Service)

Setmana 7 - Sweet Home Chicago

Una mica més, "Sweet Home Chicago" en la versió de The Blues Brothers d'aquesta cançó de Robert Johnson.


 
Podeu tocar amb els Blues Brothers o fer servir aquest "PlayAlong" 

Setmana 7 - Sweet Home Chicago PlayAlong.pdf
Setmana 7 - Sweet Home Chicago PlayAlong.mp3

Avui també una miqueta d'història:

En una nit solitària del 1903, W.C. Handy, el director afroamericà d'una orquestra de ball, va quedar atrapat a l'espera d'un tren a l'aldea de Tutwiler, Mississippi. Amb hores per matar i enlloc per anar-hi, Handy va acabar adormit al dur banc de fusta de l'estació. Quan es va despertar, un home negre esparracat estava assegut al seu costat, cantant al voltant de "goin' where the Southern cross the Dog" i lliscant un ganivet per les cordes de la guitarra. El músic repetia la frase tres cops i responia amb l'instrument.

Intrigat, Handy li va preguntar que volia dir amb la frase. Va resultar que les vies de la "Yazoo & Mississippi Valley Railroad", que els veïns anomenaven "Yellow Dog", creuaven les vies de la "Southern Railroad" a la ciutat de Moorehead d'on era el músic, i ell ho havia posat en una cançó.

Era, com més tard diria Handy, "la música més colpidora que havia sentit mai".

Aquella música estranya era blues, encara que poques persones la coneixien per aquest nom. En el canvi de segle, el blues encara estava emergint lentament de Texas, Louisiana, la regió de Piedmont i el Delta del Mississippi. Les seves arrels estaven en varies formes de cançons dels esclaus afroamericans com el crits de camp, les cançons de treball, els espirituals o les "country string ballads". Aquesta música rural va capturar el patiment, l'angoixa i les esperances de 300 anys d'esclavatge i agricultura d'arrendatari. El blues habitualment era tocat per músics solitaris amb guitarra acústica, piano, o harmònica, en festes de cap de setmana, pícnics o antres diversos. La seva audiència estava constituïda principalment per treballadors agrícoles, que ballaven al so de ritmes propulsius, gemecs i "slide guitar".

El 1912, Handy va pujar el perfil del públic del blues quan es va convertir en una de les primeres persones en transcriure i publicar la partitura d'una cançó de blues -"Memphis Blues"-. Vuit anys més tard, es van esgotar més d'un milió de còpies de "Crazy Blues" de la Mamie Smith, la primera dona negra en enregistrar una cançó blues. Aquest èxit inesperat va alertar els segells discogràfics dels potencials beneficis econòmics dels "race records" (enregistraments de músics negres), de manera que a través de les gravacions de cantants com la Ma Rainey i la Bessie Smith es va començar a introduir el blues a una audiència encara més amplia.

(De "What is the blues" un petit assaig que forma part del material al voltant de la sèrie "The Blues" de la cadena estatunidenca Public Broadcasting Service)